He
passejat moltes vegades pel que anomenem camí del Cementeri. Pot sorprendre el
nom i també que siga camí de passejants. De segur que cap de les dues
circumstàncies és excepcional. El que constate darrerament és l’augment
d’usuaris del camí, extrem que m’omple de satisfacció per una banda, perquè
podem ser més els que gaudim de l’entorn, i de preocupació per una altra, perquè es perd
una certa intimitat durant els recorreguts.
Així les coses, com sempre, apareix aqueixa inquietud que provoca la
idea de què un dia tot es puga perdre per sempre més, idea que plana sobre les
coses belles i estimades. Un bon dia apareix algú que somia amb un camp de golf
tot envoltat de residències de luxe amb piscina i amb el suport del polític de
torn que, acceptant gustós en nom d’un fals progrés, es llança sense escrúpols
a materialitzar la desfeta. Darrere dels grans jardins hi ha sovint històries
de lluita ciutadana, llargues reivindicacions judicials fins que un dia preval
l’interès col·lectiu per sobre del particular. No tornaré sobre el descrèdit i
menyspreu d’allò públic. Pel camí del Cementeri es constata la sempre anònima
tasca de fer paisatge dels llauradors,
ara barallant-se per les creïlles, les cebes, la xufa o la taronja. Pel camí
del Cementeri es fa més evident que mai l’evolució de la línia del cel del
poblet que som. I també es manifesta un diàleg estrany entre els que viuen i
aquells que han mort, intercanvi trenat de silencis i de sons que finalment fan
vida. Ja sé que probablement no es vol
altra cosa que passejar el gos o cremar una mica de greix o raonar
tranquil·lament durant el crepuscle o reposar la vista cansada sobre els
xufars, però tot això no ho podríem fer sense aquest particular Parc Central,
petit pulmó que alena repòs del bo entre les darreres séquies i horts.
