Nous aires

Vull
aprofitar el començ d’aquesta columna per recomanar-vos la lectura, en
general, de Sándor Márai, escriptor hongarès,  i dels seus darrers
dietaris en particular. Autèntica delícia literària. Doncs bé, tot
enfilant els pensaments que vindran, en aqueixos textos llegim
referències gens agradables sobre les residències de la gent gran. I,
la veritat, sensacions semblants tinc quan jo mateix, per raons de
feina, les hi visite: persones esperant la mort, sala d’espera d’un
final que se sap arribarà però s’ignora quan. Rostres inexpressius,
moviments lents, respostes inconsistents, salutacions que demanen un
xic d’atenció, un bocí de respecte. Te diuen atenen l’arribada d’un
fill, demanen per la mare, algun crit embogit trenca l’aire on sovint
es descobreix la flaire corrosiva  dels pixats. L’espera és angoixant,
a través dels cristalls s’endevina l’exterior viu, amb el seu moviment
de cotxes i persones ocupades. Els familiars paguem per no tenir-los a
casa nostra o per no poder atendre-los a les llars pròpies amb uns
mínims de dignitat. I ho sap tothom, sabem que allí s’acaba tot. El
pitjor són les sales d’enllitats que ni tan se val podran desplaçar-se
per les dependències de la seua reclusió. Quin final, quins darrers
dies d’aïllament, de silenci, d’ignorància, amb altres éssers
abandonats, deixats, lliurats a les darreres atencions d’uns competents
professionals que contrasten amb llur joventut saludable. Segur que hi
ha emocions, sentiments, afectes, pura supervivència, que palesaran
humanitat, però les nostres misèries, les dels de fora, tenen les seues
arrels allí dins, no serem més feliços perquè ells hi siguen, no serem
més independents ni més autònoms. Fracassa la nostra capacitat de
relacionar-nos amb els que ens van donar la vida, precisament quan més
falta els fem. El final sempre sol ser catastròfic. Sobre la qüestió
podem veure "La família Savage",  pel·lícula que explora aquestos
territoris, amb dos germans que es retroben amb el pare quan aquest es
troba sol i desemparat, l’ingressen a una residència prop del seu espai
de vida i fan un lloc a les seues existències particulars  per
atendre’l, visitar-lo, acompanyar-lo en el seu final. Dels diaris que
citava he pres nota d’una frase que ho diu tot: "La mort no és cap
problema. Morir sí."
Jaumejoan

Tweet