París, Texas. Wim Wenders.
He descobert fa poc l'autor, he descobert fa poc el cinema supose. Aquesta pel·lícula, de banda sonora escoltada arreu abans que a la pròpia cinta, m'ha encantat. La màgia del desert, la soledat dels personatges que s'hi dibuixa, la barreja d'història d'amor, de "road-movie", apareixen amb una potència que impressiona l'espectador. Tot el misteri de Travis anirà desvetllant-se per acabar entenent que l'amor també és gelosia, possessió, crisi, fugida, retorn. Trobe punts en comú amb el petit de l'"Amic americà",amb la projecció d'una filmació familiar de "Deliciosa Marta" il·lustrant moments de gaudi passats (és açò el cinema en el fons?). La Jane abandona el fill i el retrobament s'ens mostra com un cant a l'esperança. El germà de Travis el cerca i obri el camí d'una solidaritat plena d'una estranya tendresa. En certs moments vaig recordar Paul Auster, en d'altres tenia la sensació de què els protagonistes eren dels que vivien fins al final, ho havien donat tot i això els havia passat factura, eren supervivents però les ferides costaven de guarir. París és el lloc de tornada per salvar-se després de la desfeta, Hunter l'esperança, el fruit de l'amor, Jane la persona que encara estima i necessita que el que més la va estimar l'aprope a l'esperança.
[@more@]
