PÀNIC AL COMPROMÍS

Allò públic, compartit, sembla rebutjat per la majoria de la població. Només cal observar uns minuts el trànsit per una via de gran circulació: cotxes amb un ocupant  (dos com a màxim) agafat al volant amb fermesa, autobusos amb passatgers de posat solitari i absent darrere les finestres.  Qualitat de vida és predica de la pròpia existència, però no de la compartida. Hem acabat refugiant-nos en mons particulars que autònomament van desenvolupant-se, creiem, al marge dels altres mons particulars. Socialment s'està valorant l'èxit personal, professional, la titularitat d'un patrimoni abundant, la imatge exterior i determinades formes de comportament amb els demés. És en definitiva un joc de guanyadors i perdedors el que se'ns ofereix com a col·lectiu. I ja se sap: les victòries donen alegria, les derrotes tristesa. Si es parla de felicitat, aquesta apareix clarament aparellada a la fortuna, a la victòria, al triomf. Proposar ara com ara reptes comunitaris, reptes de construcció comuna basats en accions personals es vist com quelcom sospitós de ingenuïtat, com quelcom propi de temps passats on restà clara la inviabilitat del compromís. Aquesta paraula ens fa pànic, ja parlem de compromís amoròs, polític, familiar, cultural, social, nacional, laboral, professional. Igual que a l'hora de viure comunitàriament hem substituït compromís per independència i indiferència, tractant a tota costa d'evitar conflictes i si aquest es dóna veure'l sempre com provocació de l'altre i obstacle per abastar els propis objectius. Escric aquestes reflexions perquè es demostra que majoritàriament no ens agrada pagar impostos per tenir serveis de qualitat, no tenim interés en el transport  públic accessible a tothom i competitiu, no estem per un urbanisme  al servei de les persones, de totes, no depredador, no és allò desitjat un consum responsable d'aigua i la presa de totes les iniciatives necessàries per tenir rius vius, aqüífers sans, no s'està per reconéixer la dignitat de les persones humanes independentment de la seua procedència, no s'està per aprendre llengües i llegir-les i escriure-les correctament i parlar-les als nostres fills amb la riquesa que vam heretar dels nostres majors, no s'està per l'esport participatiu … 
[@more@]

Tweet