La flauta màgica. Kenneth Branagh.
La música enmig del soroll de la guerra. Una flauta que pacifica els homes, els agermana en lloc de dividir-los. L'amor humà com a força per viure. La vida que triomfa sobre la mort. El primer que haig d'agrair com a espectador de cinema és que se m'explique una òpera, una història patrimoni dels homes, i ho dic perquè tantes vegades parlem sense saber, parlem sense conéixer sobre els clàssics que una relectura s'agraeix. En els temps en els que vivim on la velocitat dels esdeveniments se'ns emporta la memòria trobem a faltar els clàssics, trobem a faltar relectures, difusió, compartir-los. Les grans cultures que coneixem per la història són cultures on sembla els clàssics són quelcom propi. És la nostra societat una societat sense clàssics, sense referents comuns de qualitat?
Aquesta flauta màgica és un espectacle total, un conte de fades, un manifest pacifista, una reivindicació de la pau, de l'amor, romàntic?, una crida a la creença en les possibilitats humanes d'una vida harmoniosa. Donar sentit a l'existència, omplir-la de metàfores es dibuixa com una proposta indefugible, necessària per la supervivència.
[@more@]
