Diario de un escándalo. Richard Eyre.
Sovint es confon amistat amb xantatge, sovint es barreja amistat amb confidencialitat, sovint s'identifica amistat amb fidelitat. La dona gran que viu sola amb la companyia del seu gat, que escriu un diari on reflexa la seua particular versió d'allò que és l'amistat, acaba concebint aquesta com quelcom més pròxim a una malaltia obsessiva que a una relació humana possible i recomanable. Si l'assumpció de la soledat personal ja és traumàtica per ella mateixa, seleccionar persones que puguen ser les nostres amigues pot acabar com el rosari de l'aurora. Les dues dones protagonistes simbolitzen dues maneres antagòniques de plantejar-se l'existència: una conservadora, tancada, constructora d'un món propi inexpugnable on acollir éssers escollits; una altra oberta, que arrisca, que se la juga, que exposa els seus sentiments i està disposada a arribar fins al final, a qui l'ocupació en la investigació dels propis sentiments li acabarà costant molt car. L'escàndol ja no sé si és tant la relació "prohibida" amb un menor d'edat o el xantatge que algú farà amb aqueixa relació, en un transfons d'hipocresia social que en destapar-se ens posa a tots nosaltres en evidència. Com a espectador de vegades he tingut el regust d'estar mirant una telesèrie de diumenge a la vesprada, una pel·lícula de terror o d'una senyora mala molt mala que hi era per què l'acabares odiant, tot apreciant la seua tasca d'interpretació. La dosificació de tanta maldat o ximpleria és allò que determinarà els resultats de l'aventura cinematogràfica, els espectadors podem dir la nostra, i la meua és que l'amistat està en crisi, però que en el fons allò que realment fa trontollar les relacions personals més que la fidelitat és la possessió, aqueixa fixació en l'altre fins considerar-lo objecte de la nostra propietat quasi feudal, absoluta, i que potser no era necessari pegar-li tantes voltes.
[@more@]
