Entre capitosts

L’ambició personal sovint es desborda portant-nos als comportaments més desesperats i miserables. L’enveja, la gelosia es desperten poderosament i arrosseguen amb tot el que porten al seu davant. L’esclat de la violència es vist com inevitable per molts a l’hora de resoldre conflictes. Sembla impossible de concebre una convivència pacífica i harmònica, tot plegat es basa, aleshores, en una imposició.

Les apel·lacions a democràcia, a participació, són clams contra la imposició unilateral, són crits desesperats ja contra una manera de fer política, de governar, d’administrar, de repartir basades en el privilegi i el vassallatge. Només veure les fotografies del rei de les Espanyes entre capitosts de països àrabs em són suficients per confirmar les maneres d’actuar de l’oligarquia dominant. Fer negoci deu ser això: repartir-se pastissos, intercanviar cromos, parlar del bé i del mal des de les altures amb total coneixement de la causa del bé i del mal. Sospite el luxe ajudarà a portar-ho tot amb molta més cura i discreció, que ho farà més suportable, vaja.

Ni més ni menys que el cap de l’estat els ha dit que la crisi l’hem superada i que tot pinta tan bé per continuar nosaltres per dalt i ells per sota. Doncs sí: ho sent molt, m’he equivocat, no tornarà a passar. Ni ho sent, ni es va equivocar, i torna a passar. En realitat no sap fer altra cosa. És aquest regnar, per la gràcia d’aquell cabdill, beneït pel vestit a mida del 78. Tots som vells amics, tot són negocis pròspers, famílies que van fent lligams.

Encara tenen la poca vergonya d’exigir sacrificis, d’exhibir somriures cordials, de parlar en nom de nacions i pobles, de donar condols a víctimes i damnificats. De representar-nos a tots nosaltres por justo título y derecho de conquista. Per si no fos poca cosa una bona nit se’ns recorda solemnement que la justícia és igual per tothom. Una justícia que ja anem fent més a mida, emmordassada amb nous projectes de blindatge d’instruccions i personatges públics del nucli dur, lligant de peus i mans la iniciativa dels pocs jutges que gosaren creure en el seu paper constitucional. Atado y bien atado todo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.