L’agrupació en set dies per formar la setmana de tant en tant porta una etiqueta que les destaca en el calendari anual. La santedat d’aquests dies d’abril resideix en la celebració cristiana de la passió, mort i resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist, si no recorde malament, després d’alguns anys de no celebrar-la, participant als actes religiosos haig de confessar.
En obrir avui el diari m’ha semblat proliferaven processons i passions arreu del país dels valencians, com una mena de despertar commemoratiu o celebrador d’aquells fets, tan llunyans per cert. Sempre em dic que no va malament recordar el que li van fer a aquell home i la seua proposta amorosa per salvar el món. Plenament vigent el missatge del Messies salvador, s’empenyorem en oblidar-lo la resta de setmanes de l’any: santes setmanes! Els sacerdots ja recomanen santedat en aquestes altres setmanes, però no hi ha manera, hauran de fer-s’ho mirar aleshores.
Les santes setmanes, les altres setmanes, es succeeixen entre boscos de creus cremats, corones d’espines monàrquiques que tots hem de suportar submisos, claus que traspassen cossos ferits d’indignitat, rosaris de casos de corrupció passats als telenotícies nit i dia, anades de ministeris a diputacions com d’Herodes a Pilat, indults de presos amics al crit de a Barrabàs, a Barrabàs, agressions a Magdalenes de jutjat de guàrdia, columnes de diari negant la condició de fills de déu a saltadors africans de reixes frontereres, un jugar-se als daus les restes dels serveis públics entre voltors, darrers sopars entre deixebles fidels interromputs al crit de quieto todo el mundo, traïcions a canvi d’uns sobres farcits d’euros, cants de gall mentre neguem la misèria del sistema, llàgrimes d’infants indefensos, defalliments de mares desesperades, llançades la pit per acabar de rematar-nos. Et in saecula saeculorum.
