Ara tots són «Suárez». Ara mare! Tant de bo una miqueta més de discreció i humilitat, d’autocrítica i respecte ens acompanyés durant moments «històrics» com el que diuen estem vivint.
Un soroll insuportable recorre pàgines de diari, imatges de televisió, ones radiofòniques. És el soroll que ho pren tot després de la mort, durant les hores del condol on tracten de rentar pecats, oblits, abandons.
Certament, la història és quelcom més polièdric, quelcom més ple de matisos, més rotund, allunyat d’aparences d’oripells de cartró-pedra. Igual la Història és el passat.
En arribar medalles i símbols sovint és massa tard, la soledat s’ha emportat per davant qualsevol signe de grandesa, tota la fortalesa dels lluitadors.
M’espanten els lloadors oportunistes, els comentaristes de veu engolada, coll encorbatat i to perdonavides de telenotícies nit. M’espanten els amics de la democràcia de tota la vida al·lèrgics totals al poble de gent normal i corrent, a la ciència i a la cultura. M’espanta tota aquesta tropa d’instal·lats incapaç de pensar en un món de tots i per a tots, afaenats en preservar privilegis i vassallatges.
De sobte arriben, prenen la paraula i ens repeteixen sense vergonya que ens han salvat la vida, que sempre han estat del nostre costat.
Gràcies.
