Oh boy. Ole Gerster. Notes

El cafè, de principi a fi, és un dels protagonistes d’aquesta història que se’ns ofereix en blanc i negre, igual com una metàfora que suggereix el que necessitem, el que no tenim  i ens fa falta, com la substància que ens donarà un punt de lucidesa. Un altre protagonista és la ciutat de Berlín, escenari cresol entre passat i present, en metamorfosi.

El jove al que seguirem em sembla desorientat o com  necessitat de més temps del que se li dóna per “entendre” el que succeeix al seu voltant.

La “galeria” de personatges que trobarà en el seu anar d’ací cap allà és molt rica, però crec ve marcada per la soledat, cert abandó, la desesperació; en ella els vells juguen un interessant paper; les dones el veuen atractiu però no l’entenen; la família, el que resta d’ella, es desintegra; els amics són una mena d’acompanyants; el veí es refugia en el soterrani front les seues desgràcies; una vella s’abraça al jove en una mena d’agraïment per l’atenció que li ofereix; un vell se li apareix per transmetre-li un important missatge.

La cinta no és precisament allò que en diríem una història alegre, té els seus tocs d’humor sí, però sovint el xic jove es troba davant un “espavila’t” (“retalla’t els cabells, compra’t unes sabates” li diu el pare) que el porta o l’ha de portar a reaccionar, sembla estimar-se la vida, tinc la impressió descobreix finalment que la llibertat és molt important, que té un caràcter fonamental, per fer el que li agrade. I aqueixa llibertat: quin preu té?

El ritme convida a la contemplació, a un aturar-se per contemplar, per gaudir, per acostar-se a les propostes dels altres.

Aquesta entrada ha esta publicada en Tota la vida és cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.