Els foscs interessos dels poderosos, el que fan i el que estan disposats a fer per mantenir i augmentar el seu poder se’ns presenten en aquest muntatge teatral, protagonitzat per Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo, amb tota la seua cruesa i fredor.
Si els darrers dies llegint en Josep Fontana un sospita més encara de com es va fer tot allò dels judicis als «nazis» alemanys, presentat en el seu dia en el magnífic «Nascuts culpables», en l’obra ressenyada se’ns presenta un cas de permanència al poder d’un d’aquells col·laboracionistes a Àustria, que dóna pistes de per on va anar tot plegat. El seguiment d’alguns articles d’en Vicenç Navarro apunta en la mateixa direcció en relació als dirigents actuals de les Espanyes, conegut pels mitjans crítics d’antuvi.
Hi ha línies vermelles, i sembla que molts estan permanentment a sobre: l’eròtica del poder? No ho sé si eròtica o precipici, des d’on et pots sentir amo del món i alhora abocat a la precipitació envers el no-res més absolut.
Constatem, una vegada més, allò del «poder corromp; i el poder absolut corromp absolutament». La sospita plana per sobre del polític «honest» i ens porta a especular sobre el joc de deutes i favors en què es meneja la seua gestió. La condemna es llança inapel·lable sobre el defenestrat fins a l’exclusió del cercle de poder al que va servir fins humiliar-se. Qualsevol crida a la salvaguarda de l’honor i honestedat no se la creu ningú, tot plegat ha esdevingut parany on finalment no ets ningú, no vals res.
També sobre el poder ho deixà molt clar tot en Bertrand Russell, el pitjor de tot plegat és la pèrdua de l’home, la seua reducció a una mercaderia que es ven i es compra al millor postor.
Els darrers dies assistim a un espectacle completíssim de lluites de poder entre el Consell del Govern valencià i l’Acadèmia de la Llengua Valenciana. La intervenció d’un Consell Jurídic Consultiu plegat a les interpretacions jurídics dels governants, el despotisme demostrat en voler imposar definicions a les «autoritats acadèmiques» han desplegat davant dels nostres ulls una processó de despropòsits propis de qui no està disposat a acceptar més posició que la pròpia, de qui no entén decisions fora de les directrius fixades des dalt. Diguem-li absolutisme, totalitarisme, sectarisme. Els polítics valencians, hereus del franquisme més dur, no se n’ixen del guió.
Un altre dels episodis de poder absolut és el del marcatge ferri del govern estatal sobre el Tribunal Constitucional. A colp de recurs es pretén avortar qualsevol intent de proclamació pública de «dissidència»; a colp de recurs es pretén segellar qualsevol escletxa de «pluralisme».
L’absolutisme de què parlem ofega fins al darrer alè tot intent democràtic de participació, de pluralitat. La construcció rígida d’un ordenament inalterable i indiscutible, la imposició d’una lectura única i unívoca porten al totalitarisme més agre, a l’asfixia més insuportable.
