Moltes nits me n’he anat a dormir després de fer un Cafè de la República, molts moments de soledat els he guarit amb les transmissions de la TDP. Ahir se’ns perdia la sintonia al país dels valencians com si ens desenganxaren d’una nau espacial juntament amb la qual havíem recorregut tants i tants quilòmetres.
Novament la intolerància, l’obsessió malaltissa d’uns pocs tornava a tallar lligams culturals entre el nord i el sud. Acabes pensant l’anticatalanisme ho devorarà tot i la ignorància creix a plaer. Et trobes aïllat, surant entre les deixalles del que aboquen els gestors de tanta mediocritat i abandó.
En dies com ahir penses la llengua no li importa a quasi ningú, la cultura «en valencià» s’enfonsa a colp de genocidi provocat i consentit, ferm, indeturable.
Finalment et dius són ignorants de mena i la cultura no els importa gens ni miqueta. Que no pensem, volem que no pensem, que callem, que no llegim, que no mirem. I ara: que no escoltem.
Submergits en aquesta mena de silenci, de foscor haurem de continuar, un poc més orfes això sí. Tant de bo no ens abandone l’humor.
