Finalment, pense, serà el que la gent vullga. Finalment, pense, si ens mobilitzem els polítics, els governants, no tindran altra opció que donar respostes. Els mecanismes institucionals s’han revelat del tot ineficaços per «representar» quan ha arribat l’hora de donar respostes, bandejant iniciatives populars, aixafant minories. La mobilització és molt costosa, partim d’una situació de narcotització molt potent.
No reaccionen els responsables si no hi ha mobilització i que aquesta «puga afectar» els «seus» privilegis. Açò és el que més tristesa em provoca: hem bastit una societat sobre la desigualtat més bèstia i aquesta ho estripa tot, veritable mur de formigó. La fragilitat de totes les esperances rau en aquesta constatació: prompte o tard acabarem topant amb un «privilegi», en un «justo derecho de conquista».
Cert que els valors compartits haurien de ser molt forts, cert que les divisions socials es podrien superar amb «educació». Però sovint acaba confonent-se educació amb manipulació i adoctrinament, es «desconfia» de l’esperit crític, del pensament lliure, autèntiques ferramentes de llibertat.
La indignació és l’espurna que encén sovint la protesta, la reivindicació visible, sovint no cristalitza en res més, mena d’esclat que dura unes quantes hores.
