Les intervencions de l’expresident del govern espanyol, sr Aznar, han esdevingut una llosa insuportable des què va deixar el càrrec. Un, en escoltar-lo, li diria una de les frases més reeixides i celebrades del cap de l’estat, constitucionalment parlant: «per què no calles?»
Un, sincerament, agrairia l’esmentat expresident digués una altra que li vam escoltar al monarca en acabar d’eixir de l’hospital, després de la seua coneguda cacera d’elefants a l’Àfrica: «ho sent molt, m’he equivocat, no tornarà a passar».
Sé, que després del que he escrit, a mi se’m pot dir, amb raó, el mateix, però és que aquest expresident fa servir uns altaveus potentíssims, és com si no te’l pogueres treure de sobre, esdevenint presència incòmoda, omnipresent. I tot sense la més mínima autocrítica, amb una supèrbia insofrible.
Per si açò fos poc, hem tingut dia sí, dia també, la darrera setmana, a la consort de l’expresident donant-nos lliçons de neteja, mentre la ciutat que representa esdevenia abocador incontrolat de deixalles i residus. Per començar, la senyora arribà a l’alcaldia en deixar el càrrec la persona que es presentà a les eleccions per ser-ho, en una maniobra que palesa l’estil de molts governants nostrats a l’hora de prendre decisions sobre el càrrec que tenen i abandonar-lo per una oferta millor.
Disculpen, però de lliçons poques. Una miqueta de responsabilitat, d’humilitat, de baixar a terra, de mirar al poble, als ciutadans, a la «res pública».
