Igual, també, el telèfon és comú denominador dels relats de l’escriptor xilè. Em sembla quan els va escriure o no es feien servir els telèfons mòbils o la mobilitat era d’una altra manera. Qui açò escriu arriba ara, en el temps del portàtil a la línia fixa, la cabina, el telèfon amb cable.
Semblen torrents d’històries personals, amb el seu punt de desesperació, d’urgència, que el narrador es veu abocat a dir com a testimoni a qui li es confiat un petit tresor.
La intensitat del discurs, es construeix amb l’exposició d’unes vides intenses, el desplaçament d’una ciutat a una altra, no importa de quina part del món, les referències literàries i cinematrogràfiques, la galeria de personatges secundaris que es presenten.
Màfies russes, escriptors sud-americans, actrius porno… i més i més, tot perfilant un univers particular ric, divers, que no dóna treva al lector fascinat per la condensació, pel ritme, pel mestratge en la construcció del relat.
