Només llevar-me escric els darrers dies, com volent aprofitar les primeres clarors, com volent aprofitar la frescor de l’aire o la pau del pensament.
No sóc de contar històries, contes, sóc més d’observar, de relacionar, de connectar. No sóc molt de citar, ans d’incorporar i incorporar, de nodrir-me del solatge que deixen tantes lectures, tantes imatges, tantes veus escoltades.
Fa uns moments en algun mitjà electrònic llegia que les noves tecnologies, les xarxes socials que ens enganxen en els temps moderns, ens fan perdre la concentració. Escriure és un exercici de concentració màxima, que demana silenci, que demana claredat.
De tota manera cal agafar una llanterna cada vegada que escrivim i amb mà segura avançar pels túnels que tenim al davant.
Crec per alguns l’escriptura és la seua manera d’explorar el túnel, amb una dedicació a temps complet, amb passió. Fins arribar a l’obsessió es donen, els hi va la vida.
