Curses

Ahir a València ciutat, mentre una part de la ¿ciutadania? feia la mitja marató, una altra part de la ¿ciutadania? feia la cursa de l’oposició. El punt de màxima tensió arribà en coincidir uns corredors amb els altres, impedint els primers l’arribada dels segons al lloc on s’havia programat la cursa opositora. Les coses van com van i tot és una competició ben difícil de pair.

Per tenir una feina a l’administració pública, que molts o alguns acaben  entenent com la “seua” administració, no de tots, no, literalment seua, cal fer una prova d’aquelles que si no et canvien la vida, com a mínim et costen, un poc o molt, la vida. Idealment es tractava de processos de selecció de personal on s’evitava “certa” corrupció sobre els que, sovint, plana “certa” sospita de “manipulació”.

En arribar al taulell d’una d’aqueixes entitats sovint comprens que més que de “servir” a l’altre, d’administrar els seus drets o deures, es tracta de “servir-se” o “administrar-se” dels drets o deures aliens. Si entrem als despatxos la visió pot canviar encara més. Les petites corrupcions acaben fent la corrupció gran.

No tot és aplicable a tothom, generalitzar no toca, però reflexionar sí, i molt. Encara que no vulguem canviar res.

Com deia, mentre uns corrien per ¿plaer?, d’altres ho feien perquè no els han deixat altra alternativa laboralment parlant, convertida la meta d’aquestos en el darrer salvavides al que encomanar-se.

Se’ns ven l’esperit de superació com un dels grans valors humans, però sovint se’ns presenta com un malson, patiment que acompanya el suor i el deteriorament de la ja malmesa salut. Aquest culte al cos i al treball funcionarial, aquesta pràctica massiva de la cursa o de l’examen opositor em fa una miqueta de fàstic, si m’ho permeteu reivindicaré el caminar seré i l’aprenentatge gradual, més per entendre i comprendre que per reeixir i vèncer.

Les metes sovint s’estan convertint en mesuradors de l’èxit i l’obsessió per puntuar en cadascun dels nostres actes vitals ens fa perdre el plaer de viure el moment, el gaudi de mirar-se el món a poc a poc, amb voluntat constructiva des d’una aportació individual valuosa.

A mi m’agafen ganes de córrer, sense dorsal, sense control de signatures, i deixar-me caure panxa cap amunt enmig d’un camp mentre em persegueix el malson d’estudiar el temari d’una oposició i d’inscriure’m a córrer la marató completa a una ciutat cosmopolita i llunyana, per demostrar-me a mi mateix que puc acabar amb el colesterol dolent sense prendre cap tipus de medicació.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.