No vaig ser a la Via Catalana i no em considero, ni m’agrada em consideren majoria silenciosa. Uns governants capaços de representar la majoria silenciosa són uns governants amb molt poca vergonya. Els qui callen tenen tot el dret a callar però, sovint, el seu silenci no és d’indiferència, que també. Aqueixos mateixos governants més que interès pel que tenen al cap els silenciosos el que tenen és el desig de què no expressen res, que s’estiguen quiets, que no es manifesten, que continuen al sofà mirant la televisió, que si tenen alguna cosa a dir la diguen a casa, en converses privades.
Com de prompte s’obliden les persones que van a anar festivament i meditada a fer Via Catalana, els seus somriures, les seues mostres d’alegria i d’il·lusió sincera, això no és noticiable, en tot cas passem ben de pressa per damunt per tractar de continuar amb el sistema que tot ho frustra. Per mi és una gran alegria que la gent del Sénia enllà, acompanyats de centenars de valencians, es manifeste, que expresse col·lectivament una voluntat de ser, que s’afirme com a poble, per mi vol dir hi ha gent amb voluntat de participar i de ser, si això és independentisme no està malament, no és cap vergonya.
Tant que s’omplim la boca parlant de Constitució i Estat de Dret, de Llibertats i Democràcia davant manifestacions extraordinàries de participació, de llibertat d’expressió, que doten de contingut tot l’aparell de drets i llibertats humans, apareix de seguida l’autoritarisme tèrbol de sempre, expressat en paraules carregades de menyspreu, agror i frustració.
