Un/una cantant darrere unes ulleres fosques, un rei cobert pels vidres obscurs, un polític amagat per la pantalla negra. Les ulleres fosques protectores de la llum solar esdevenen prenda de vestir que amaga, que tapa, que marca distàncies entre els rostres, a saber la part del cos on es situen els ulls, espill de l’ànima diuen. Els motius per posar-se-les són ben diversos, així troben una malaltia ocular, el tapar una ferida al voltant dels ulls, que no ens vegen plorar. I com deia, la cortina de l’artefacte tracta d’impedir l’accés visual d’altres ulls als ulls de qui les porta, segurament perquè qui les porta sap que la seua mirada pot acabar manifestant sense embuts allò que tots els del voltant sospiten. Evidentment parle de quan posar-se les ulleres de sol no té res a veure amb la protecció solar. Així mateix he de confessar que en veure a un/una cantant a l’escenari amb els seus vidres negres, no puc deixar de pensar que ho fa per cridar l’atenció, com donant-se-les de superior i irrespectuós/a amb el públic, perquè aquest es veu privat de la important expressió de la seua mirada. Parlar d’ulleres de sol és una manera de parlar de “parlar-se a la cara”, de posar els ulls per davant i aquestos diuen ja tantes coses que les paraules, de vegades, poden afegir ben poc. En aquestos temps de pantalles i teclats, de rostres en la foscor, de foscor als rostres, permeteu-me reivindique mirar-se a la cara, dir-se a la cara el que toque, sabedor de les dificultats que comporta aqueixa transparència, dels obstacles que sempre ens menen a dissimular i romandre al cau. Sabedor també de què les ulleres que el poeta demanava li posaren no eren aquestes, sinó les altres, les de veure, les de veure de debò.
