Passem Elx i prompte arribem a paisatges cremats pel sol, abandonats a la seua sort, de trets desèrtics. Arribem a Cartagena i malgrat ser un centre d’un cert poder militar, administratiu tot plegat també té un aire d’abandó, de desolació, de tristesa. La vida, a partir de Cartagena per la carretera secundària que va a Mazarrón cap a Águilas, esdevé deixalla, pura resistència, envoltada d’extenses superfícies de plàstic bastint hivernacles socarrats, construccions miserables, esguitada de vehicles en processó cap a fantasmals urbanitzacions costaneres. Encara i tot podem olorar plantes aromàtiques, gaudir d’una mar seductora entre muntanyes pelades, deixar reposar la mirada cap a la posta del sol. Aquest sud-est porta noms de famílies, topònims en català sorprenents, restes de molins i sénies, camps de conreus molt pròxims a l’horta que conec. Després d’acomiadar la mar sota una lluna seductora cerque el repòs entre calors enganxoses que tractarem de vèncer amb una son que comença a pesar.
