M’agrada aquest moment del dia en què s’apaguen els llums del carrer, pràcticament només s’escolta la trompeta del disc de jazz, passa un vianant com si res, però ni un sol cotxe gosa desfer l’harmonia. Al meu record resta un somriure i una conversa. Al meu record resta una malenconia indescriptible d’aquelles que em fan tancar els ulls i agafar-me al que sia. Ni veïnat, ni aparells electrodomèstics, cap esquerda mentre la nit senyoreja aquestes hores de cercar la frescor reparadora.
Que prop el mar, però també que lluny. Que prop el sol, però també que lluny. 
