UN POBLE MILLOR

Un conte electoral. Basat en fets reals.

En eixir de casa, dissabte al matí, tot disposat a fer l’habitual
recorregut, açò és cafè al forn de sant Josep i visita a la papereria per
replegar el diari, em trobe sobre el cap un cartell enganxat de la farola de la
casa familiar. “Ostres, i aquest què fa aquí dalt?” em pregunte. Tot seguit em dic a mi mateix: “doncs jo no vull un poble millor, no, jo
vull un altre poble”. Una miqueta vaig
reaccionar a la manera d’aquell “Jo dic no” raimonià, ja m’enteneu. Així les coses, continue caminant i me
n’adone de la presència de més cartells, apareguts com a bolets després d’una
nit propícia, propícia al bolet vull dir.
El missatge es repeteix farola rere
farola i reflexione ja als quatre cantons, veritable centre de la vida local:
“quina obsessió, açò del poble millor és una obsessió malaltisa”. Al meu cap s’han
gravat enganxosament el rostre electoral i el “Jo vull un poble millor”, com un disc
que repeteix la mateixa frase una vegada i una altra. Esperava que a la tercera farola se’m sorprenguera i se’m digués una altra
cosa, jo què sé, per exemple: “Que bones estan les botifarres amb oli de la
carnisseria” o el “cafè del forn de sant Josep” (perdoneu, però algú ho havia
de dir). Si durant quinze dies algú que camine pels nostres carrers va llegint
i mirant aquestes imatges, acabarà
pensant i dient a tot hora que: “Jo vull un poble millor”. Més d’un o una
acudirà a l’ambulatori per què li recepten alguna cosa: “què li passa?-doncs
veurà doctora, que jo vull un poble
millor”. Al segon pacient l’epidèmia serà una constatació i a la farmàcia
acabaran, en poques hores, amb tots els remeis per al poble millor. Finalment en entrar al cafè vaig perdre
l’oportunitat de dir la frase del dia perquè allí, només vore’m, la cafetera es posa en marxa, però si
m’haguera demanat la fornera “què vols?”,
no dubteu què li haguera contestat, sí: “Jo vull un poble millor”. Assegut, mentre
observava al meu voltant els cartells dels altres candidats/candidates, no penseu que em deixava aquella construcció gramatical tan omnipresent i reeixida, digna o no de
figurar al recull de grans frases de la nostra història local. No podia
llevar-me-la del cap i, fins i tot, em torturava la sola idea que el candidat
fotografiat i penjat de les faroles bonrepostines i mirambellanes, estiguera a
tot hora del dia i la nit assaltat per la frase. Vaig prendre el cafè, boníssim,
i cap allà el quiosc que m’en vaig anar. Passa que donava, passa que pensava en
el “Jo vull un poble millor”. No vaig
trobar a ningú pel carrer, però si m’hagués trobat qualque veí o veïna més que
un sentit “bon dia” jo li haguera amollat allò de les pancartes faroleres. Al
quiosquer, encara somiós, en un acte
reflex li vaig dir “Levante”, sense “el mercantil valenciano” tan nostrat,
sense “feliz”, per afegir, inconscientment, tot seguit, el preguntat de la setmana. No, no, res del
poble millor, sinó, ja sabeu: “tens l’Hola del casament del príncep anglès i la
plebea?”. Per un moment el missatge electoral abandonà el meu
cervell, qüestió que donaria per a d’altres reflexions, però en eixir al carrer i amb l’Hola sota el
bras, allí estava ell tot seriós, mirada perduda en futur cinc
estrelles, pronunciant amb la mirada el seu “Jo vull un poble millor”. Tot plegat
semblava una mena com d’enrabiada infantil, d’aquelles que tenia quan demanava,
qui us escriu, qualque cosa als Reixos de manera insistent, els primers dies de
les vacances escolars de desembre. Però era evident que no estàvem en Nadal i
que els d’Orient feia temps que passaren cap a ponent carregats de bons
desitjos. En tornar a la casa ell encara hi era, i semblava que venia a
quedar-se uns quants de dies. No sé si
fins que el poble fóra millor o no. Però estava decidit a restar allà dalt
repetint la seua frase favorita, en posat circumspecte i hieràtic, una mica com
d’anunci de Martini, del sec, una mica sols. Si se m’hagués consultat per la
campanya, hagués posat al cartell
algunes flors o algun paisatge urbà o no, d’aspecte paradisíac, o suggerit un
canvi de vestuari a cada imatge, ara amb camiseta amb la “S” de Superman, o amb
vestit d’hortolà, o amb vestit espacial, però tanta repetició monogràfica em posava
dels nervis. Com comprendreu em corsecava, i em corseca encara, la pregunta: “i si guanya les eleccions aquest
candidat omplirà el poble pertot de més imatges com aquesta amb el seu eslògan?” I una altra es feia més insuportable si més
no, torturant-me tot el temps: “i si ara s’ha quedat penjat de la farola del
costat del balcó, s’atrevirà a entrar a dins si guanya?” Que por! Enteneu-me, lectores i lectores amb paciència per arribar
fins ací, doncs jo no vull un poble
millor. Jo vull solament el poble, com és, com era, poble de persones, un poble-poble,
sense adjectius superlatius ni comparatius, sense adjectius vaja, sense
missatges iguals penjats farola rere farola. Vull el poble i prou.Gràcies per llegir-me perquè tenia que contar-ho a algú. Ara sóc més tranquil. I si algú vol un poble millor doncs que sàpiga que ell també.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.