A les portes de la primavera

Sent més llum, menys cohets, sent més ocells, més claror. Una remor de vells problemes de
tertúlia radiofònica fastigosa em despista un moment. Sent la necessitat d’un
gran silenci, però no de mort, sinó de vida, per mirar profundament, per
percebre els matisos. Sent la necessitat d’acabar amb el tòpic canceròs, que s’estén
com una taca que homologa, que homogenitza, que desiguala als iguals, que desfà
i desmunta transformant-ho tot en enderroc.

Tweet