ALLÒ PÚBLIC

Sovint assistim a manifestacions del desprestigi d’allò
que és de tots. Sovint escoltem testimonis ferms de les bondats
reservades a minories selectes, a les que s’incorporen individus triats
per una voluntat superior. També sovint es confon mal gust i
mediocritat amb popular i democràtic. Que allò majoritari
necessàriament és el millor i que les decisions polítiques es fan
sempre pensant en l’interès general està encara per demostrar. La
pressa és mala consellera i el que la recomana un precipitat. Dic tot
açò perquè el pacte social pretenia posar en comú el que legítimament
és de cadascú per gestionar-ho en favor de tots, compromís
constitucional de pobles madurs. Algú podrà dir que tot són bufes
d’ànec i marxar a la caseta del secà, i ho entendré, i, si me conviden,
fins i tot  hi aniré. En degradar-se la convivència, en tant que no
actuem com a persones responsables, hem de deixar en mans de tercers la
resolució dels conflictes, trist  tindre que arribar a aquesta
situació. Ens hem acostumat a què ens posen el menjar dins la boca i
ens porten a casa les garrofes. Quan es descobreix la farsa
senzillament ens sentim estafats i l’única cosa que ens resta és el
crit i el plany. Quan la nit electoral el guanyador exclama que
governarà per a tots sempre m’assalta la pregunta sobre qui són tots,
en tot cas no se’m negarà que la resposta no és totalitzadora, o que si
només governen alguns és perquè tots no poden fer-ho. Les formes i les
maneres del govern són una qüestió vella i sospite té alguna cosa a
veure amb la dominació i la prevalença. No tinc intenció de
resoldre-ho. Sí tinc ganes de dir que encara tot siga un muntatge
podríem aprofitar-lo per participar, escoltar, dignificar, compartir
velles savieses, mostrar la bellesa i estimar-la. Volia escriure sobre
la Font Roja, sobre l’hotel que volen bastir-hi, millor hi vaig a peu i
m’abrace a una carrasca.
Jaumejoan

Tweet