Vint de març

Han cremat les falles, diuen. És dijous sant, ho diuen també. El dia és gris, plovisqueja, m’he pose els texans tot rebent una primavera que guaita en les fulles noves, en la flor del nard, del romer, de l’argilaga. Avui em pot un silenci pesat, gros, que em segella els llavis, que em mulla els ulls. M’acomiaden uns núvols sobre la Mariola, una colla d’alegres roselles sobre munts d’enderrocs fosilitzats. Diria el vent és del nord i el fred retorna. No importa massa. El comiat no deixa de ser el comiat que s’afegeix a d’altres i m’abandonen en el propi silenci, en la soledat desfermada. En el joc de la vida van succeint-se les converses i els silencis, mentre agafa embranzida un gest conegut, un posat sòlid, uns missatges que esdevenen creença a força de repitició. Ja en el moment present, des de l’estació de sempre, la d’Alcoi, continue viatge, sempre cercant-ne una de nova. Aquest trajecte pagava la pena malgrat que coste dibuixar el somriure.

Tweet