EL TREN

Vist tot el que està passant els darrers temps amb l'alta velocitat, un acaba arribant a la conclusió de què hi ha almenys dues velocitats, a saber: l'alta i la baixa. Ara que, com a usuari habitual de la línia Xàtiva-Alcoi, he arribat a pensar que hi ha fins i tot una tercera velocitat encara de més baixa, segurament més romàntica també. De vegades esperant l'arribada del comboi a la capital de l'Alcoià, veient tota la gent amb les seues bosses i maletes, sense cap d'estació, sense megafonies informadores, he conclòs que mai més tornaríem a veure cap més de tren. En aqueixos moments el silenci, les mirades un tant desencaixades, els cossos replegant-se sobre els pocs bancs, contra les parets, contra les reixes de la tanca ho diuen tot, la resignació i la impotència acaben acumulant-se a les que des de fa molt de temps caracteritzen als viatgers ferroviaris d'aquestes contrades. L'estat d'abandó és tal que acabe dubtant que els responsables coneguen l'abast real de la situació o l'existència mateixa de la línia. Així estacions els noms de les quals costa de llegir en els pocs cartells que resten visibles, així refugis retolats amb pintades fins al darrer racó, així accessos aïllats dels principals nuclis de població, així  vagons de difícil accés per a persones amb minusvalideses, així interconnexions amb d'altres mitjans de transport públic deficients, així serveis d'atenció al client pobríssims,  així freqüències impossibles. Allò que deuria ser un mitjà de comunicació competitiu, col·lectiu, net, alternatiu al cotxe s'ha convertit en un una mena d'anacronisme, una resta viva d'un temps llunyà que alguns conciutadans ni imaginen habita entre nosaltres. Per contrast, tot té encara una escala humana, pròxima, entranyable, com els personatges que hi trobarem: estudiants despistats, gent gran carregada amb quatre coses, algun rodamón, treballadors vinguts de països llunyans, mares amb criatures, alguns funcionaris esperant una destinació més propera a la gran ciutat on somien establir-se, adolescents carn de discoteca el divendres, el revisor lliurant bitllets que es baralla amb la màquina expenedora que de tant en tant el deixa desconnectat, el cap d'estació que espera l'arribada dels trens com aquell que espera un miracle.  Sovint la son em sorprén i en despertar enmig dels bells paisatges del recorregut trobe algun conill que corre a amagar-se poruc, com si el món s'acabara, però no hi ha per tant animaló: només és un tren vell i oblidat, tot ferralla ell. [@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.