Alcoi amagat

Allà als jardins del Viaducte, als peus de l'edifici de la Politècnica,  hi ha una idea amagada del que podria ser Alcoi. A mi em recorda un paisatge europeu pròxim als de països del nord, com ara Alemanya o Suècia, un nord que es confon entre les serres que fiten l'esguard alegre. Allí el vent juga amb arbres que acomiaden amorosament la vesprada, allí passejants solitaris cerquen els darrers rajos d'un sol que encara se sap fort, allí els ocells juganers troben un aire fresc on assajar noves acrobàcies, allí pots passar una bona estona amb un llibre com a únic company de viatge, allà les parelles festegen l'estiu més generós. De vegades només hi esperat que la nit amb el seu mantell suau cobrira aquella vegetació olorosa, d'altres he tractat de posar ordre als meus pensaments rebolicats durant el dia, i encara algunes altres m'he dedicat a confondre'm entre els arbres i els caminals. Moltes vegades em pregunte perquè no hi ha continuïtat, perquè no puc caminar i caminar entre el verd o pedalejar fins arribar a llocs habitats, perquè no hi ha més passejants, perquè aquell verd no s'estén com una estora per tot el terra de la ciutat d'Alcoi. Cada vegada que hi baixe tracte de descobrir la idea amagada del que podria ser Alcoi i m'atrau, malgrat l'abandó, malgrat la incúria, malgrat un silenci que sembla corcar les fràgils esperances. Potser també algú hi baixa a tocar la guitarra, a cantar cançons de pau i amor, potser algú imagina concerts a l'aire lliure, representacions teatrals davant éssers que només busquen amb llur mirada espurnes de la bellesa.[@more@]

Tweet