Vier minuten

Cuatro minutos. Chris Kraus.
Cinema alemany. M'agrada molt la construcció dels dos personatges protagonistes. Dues dones amb un passat que anem coneguent progressivament. La música és protagonista, però està en equilibri amb d'altres elements sense destacar-ne o cansar als espectadors. Dura més de dues hores però la sensació és que tot actua com un parany. La presó inicialment la veiem després de què una formació d'ocells s'allunyen, tota una declaració d'intencions. Llibertat, passat, dedicació a pouar el millor de l'ésser humà. La professora de piano viu per la bellesa després de la pèrdua de l'ésser que estima. L'alumna ha rebut molts colps i es defensa amb una agressivitat desesperada, amb tendència a l'autolesió. El món de la presó es dibuixa com un món de corrupcions que dificulta la recuperació dels que hi arriben. Explora la superació personal, la dedicació per avançar, però no planteja el triomf com quelcom alliberador. No, no es tracta de triomfar. El món carcerari no és un món de triomf. La llibertat autèntica no té res a veure amb el triomf, més prompte té a veure amb la dedicació, l'esforç i amb una lluita respectuosa.[@more@]

Tweet