La vida de los otros. Florian Henckel.
Com ve m'ha observat el meu germà l'acció comença al 1984, any de clares referències orwelianes. El gran germà hi és tota l'estona present no deixant res fora del camp de visió del seu ull omnipresent. Anàvem a construir la societat sense classes, igualitària, socialista i jo què sé quantes coses més i vam construir un monstre. Un altre monstre de dominadors i dominats, d'amos i esclaus, on el guió només l'escriuen uns pocs, i compte en eixir-se'n del paper que et pertoca. La informació esdevindrà la clau del poder i del poderòs, amb recursos humans i materials al seu servei, una xarxa densa per la seua obtenció i gestió esdevindrà una potent arma per abastar fosques ambicions personals.  L'art i els artistes, els intel·lectuals i pensadors seran els pitjors enemics del sistema des del moment en què s'aventuren per l'arriscat camí de la llibertat. En tornar a casa i cercar una xocolateria, a Alboraia ens hem trobat els seus carrers amb unes pancartes de clar contingut pre-electoral on un individu rialler pregunta en castellà "Impostos a mi?" enmig de carrers esbudellats per les obres públiques, mal il·luminats, farcits de cotxes, on un veí espenta un carro de supermercat. Hem perdut les ganes de fer-se un xocolate. Sense paraules.[@more@]

Tweet

La vida de los otros. Florian Henckel.
Com ve m'ha observat el meu germà l'acció comença al 1984, any de clares referències orwelianes. El gran germà hi és tota l'estona present no deixant res fora del camp de visió del seu ull omnipresent. Anàvem a construir la societat sense classes, igualitària, socialista i jo què sé quantes coses més i vam construir un monstre. Un altre monstre de dominadors i dominats, d'amos i esclaus, on el guió només l'escriuen uns pocs, i compte en eixir-se'n del paper que et pertoca. La informació esdevindrà la clau del poder i del poderòs, amb recursos humans i materials al seu servei, una xarxa densa per la seua obtenció i gestió esdevindrà una potent arma per abastar fosques ambicions personals.  L'art i els artistes, els intel·lectuals i pensadors seran els pitjors enemics del sistema des del moment en què s'aventuren per l'arriscat camí de la llibertat. En tornar a casa i cercar una xocolateria, a Alboraia ens hem trobat els seus carrers amb unes pancartes de clar contingut pre-electoral on un individu rialler pregunta en castellà "Impostos a mi?" enmig de carrers esbudellats per les obres públiques, mal il·luminats, farcits de cotxes, on un veí espenta un carro de supermercat. Hem perdut les ganes de fer-se un xocolate. Sense paraules.[@more@]

Tweet