París, je t'aime. DD.AA..
Recorregut per la ciutat francesa de la mà de diferents històries breus, que ens podran agradar més o menys, però que formen un conjunt atractiu per l'espectador. La ciutat és una ciutat de persones, de vides que fan la vida. Una viatgera solitària diu estimar París perquè allà se sent viva, i per alguna cosa serà. Els eixos de les narracions són les relacions entre persones, diguem amor, diguem trobades, comunicació, respecte cultural, sorpresa, diguem també de relacions amb un mateix. Apuntaria la senzillesa com un dels trets que fan més atractiva l'exposició. S'acaba el conte i en desitges un altre. La senyora Binoche fa una interpretació preciosa, la jove mare entre dues criatures exemplifica el sense-sentit de les nostres vides rutinàries anant d'ací cap allà per anar enlloc, la parella que es retroba en la malaltia expressa la necessitat de carregar de sentit l'existència coneguda, la presència del mestre Wilde és una crida a l'humor com a recurs per sobreviure. Veure-la es fa imprescindible, és una crida a omplir els nostres carrers, places, cases de vida de debò, res a veure amb espectacles mediàtics recolzats i esperonats, entre d'altres, per uns poders públics pervertits i pervertidors de la col·lectivitat i de l'individu. Estime la ciutat perquè estime la seua gent.
[@more@]
