Para que no me olvides. Patricia Ferreira
Amor maternal. Memòria. Presència dels absents. Esforç per dir als altres. I una mala llet irreprimible davant l'oblit, davant el silenci que s'amaga darrere tanta buidor, tant de silenci. Poema cinematogràfic contra la malaltia de l'oblit, aqueixa voluntat que voldria posar-ho tot dins d'una capsa i cremar-la, oblit destructor que corre abandonant la platja on vam soterrar l'esperança. Juga un paper fonalment en la narració la lletra, la paraula impressa, el llibre on tornarà la fulla que més s'estimàvem. Perquè un bon dia vam decidir anar a cercar el tresor. Perquè un bon dia vam descobrir l'illa i els seus habitadors i arribàrem a pensar que també l'illa i aquells eren un tresor. El veritable amor, el veritable sentit de l'existència personal no rau en la negació dels afectes, en els desafectes, en l'odi, malgrat el que es genera d'odi i desafecte, tones i tones de residus d'aquestes substàncies pels contenidors i abocadors. Però també per estimar s'ha de conéixer, s'ha de dir la veritat. Anem ben carregats d'amor propi. Nosaltres no som només nosaltres. Nosaltres no som només casa nostra i les nostres coses.
[@more@]
