L’any del dogma del caos

D'alguna manera hi ha que començar el nou any. Sempre ho fem a casa de la mateixa manera, amb un gran sopar i amb un programa de televisió fins l'una de la matinada, més o menys quan arriben les primeres cabotades. Davant la novetat de l'any estrenat, del comptador a zero, de les felicitacions sentides dels altres individus de l'espècie, a mi com a mínim se m'ocorre expressar allò de "salut". Sí, salut i força, salut i república, salut i victòria. El que vostés vullguen estimats lectors. Fa falta molta moral. Sempre m'he dit allò de què la millor manera de començar l'any era descansant. Descansant perquè no hi havia alternatives gairebé seductores per a qui açò escriu. Així que m'aplegue al nucli dur de la família i diem el de sempre per constatar que som on estàvem i l'any que ve ja veurem. Com el més ximple faig una llista de bons propòsits, l'esgarre i si per un moment intentava planificar en un tres i no res m'aboque novament al caos. La religió del caos acaba donant-me els dogmes en què creuré i que es confirmen amb l'edat.  Sóc conservador, ho confesse. Conservador dels dogmes del caos. I si algú em té per home d'ordre li diré, ho he escoltat a una pel·lícula, que això de l'ordre és cosa de mediocres. Aquí sóc.[@more@]

Tweet