El gran silenci.
Amb profund respecte, deixant-se prendre des de la primera imatge per la màgia d'un indret molt especial vaig veure la pel·lícula. Em va recordar per una altra banda els esforços de molts coneguts per explicar què és una cartoixa. Coneixem l'espai físic dels monestirs però no sabem com hi és la vida. Reconec que se'ns mostra una cara de la vida. On són els conflictes? Dit açò no puc deixar de reconéixer que sent un gran interés pel silenci, pel recolliment personal, per la reflexió, no sé si això és pregar, com a camins per viure i avançar. A més, la cinta és una continua invitació a recrear-se en la senzillesa dels paisatges, dels objectes, dels detalls, dels gestos, de les accions més quotidianes, digueu una gota, un floc de neu, les ones de l'aigua, la llum d'una espelma, la claror vora la finestra, el soroll més difícilment perceptible per l'home. Segurament al món no silenciós hem acabat substituint el silenci pels sorolls, els esforços són sobrehumans per abastar un oasi de silenci. Diverses frases, tot suposant un homenatge a la paraula, apareixen de tant en tant sobre la pantalla. Una fa referència a la condició de deixebles de Jesús: deixeu, renuncieu als béns i seguiu-me. Tan senzill com això i tan ignorat. En temps nadalencs no és mala recomanació als que celebrem/n el Nadal (no interessa escoltar-ho, no interessa recordar-ho).
[@more@]
