L’ànim d’acabar quan abans, la sensació d’estar fent quelcom i no gaudir fent-ho, el pes de l’obligació, del deure, acaben rovellant les poques o moltes il·lusions que es puguen tenir.
Aquest món apressat on morim en els desplaçaments, on no veiem ni els arbres, ni finalment el bosc se’ns acaba travessant a la gola i els somriures són pura ganyota.
Vivim en l’exaltació constant, en el procediment reglat, en l’examen permanent. Així de primmirats ens tornem, que veiem la palla en l’ull aliè i ni per un moment tenim la percepció de la biga en el propi, paradoxes bíbliques.
La lluita per la supervivència porta aquestes contradiccions i comportaments. Justificar-nos esdevé esport massiu, però en termes insuficients, això sí; donar explicacions i escoltar rares dedicacions entre els humans d’aquest segle.
Així s’arriba a l’estat d’ànim on lluny d’altra cosa només som capaços de l’insult i la desqualificació, tot el precisos i exquisits que vulguem, però finalment lamentables i indignes.
Etiquetem persones amb un colp de vista ràpid i una certesa fora de tota discussió, la parcialitat resta cantada, la subjectivitat impera arreu. I les persones demanen dedicació, cura, alguna mena d’afecte. Digueu-li respecte també, si voleu.
