Dividir el poder sembla no ha estat una bona idea, això acabes deduint pensen alguns, uns quants de fet, dels governants d’aquestes terres. És ingenu pensar que si et nomene per un càrrec qualsevol tu pugues ésser independent, d’imparcial ni parlar-ne. En tot cas la independència vindrà el dia que trenques amb aquell que et va nomenar i faces la teua, et costarà car, en concret et costarà la vida, tot hi ha que dir-ho.
La lleialtat institucional que es predica de qui té un càrrec, s’ha de llegir com a fidelitat al cap o submissió a la jerarquia. La institució no deixa d’ésser un tentacle, un mes, que governa el cap únic, el gros cap únic instal·lat al centre, en diuen centre. Com a tentacle tens certa llibertat de moviment, però d’un extrem estàs nugat i ben nugat. I com a tentacle res de pensar, i menys de pensar pel teu compte, allà on diu el cap va el tentacle, pura extremitat, membre com a molt erèctil.
Els valencians fa temps que coneixem aquesta criatura, monstruosa tot hi ha que dir-ho. Els darrers tentacles regionals que es van arrossegar per aquestes contrades, en Lerma, en Saplana, en Camps, bé que van fer servir la seua força per sotmetre el país estret, llarg i costaner al cap totpoderós, per ofrenar-li els productes de la terra, al cap i a la fi eren només això: tentacles. L’actual tentacle, diguem-li comunitari, de la criatura, en Fabra, pateix d’una esclerosi insuportable, que es tradueix en la impossibilitat de moure’s, en una paràlisi angoixant. El vidre on abans guaitava l’extremitat per mostrar una agilitat aparent i autònoma ha esclatat en mil bocins, després d’una despietada fuetada, experimental n’han dit, i als habitadors del reialme només els arriben els ecos buits i mullats d’un discurs monocord i trist, desdibuixat i estèril, reproduït nit i dia pels mitjans disponibles, sense saber ara com ara on para el braç paralitzat, uns diuen que si per la Calderona, d’altres per l’Espadà, es sospita amb més fonament rau arraulit a les Columbretes.
En canvi, d’allò que van convenir en dir centre, de ponent diem per ací, s’escolta cada vegada més clar el crit de la criatura decidida. Si bé és cert que les paraules arriben desdibuixades, les fuetades dels tentacles més grossos no deixen dubte sobre la fèrria voluntat de moure’ls al seu criteri tots: els regionals, el judicial, el fiscal, el periodístic, el policial…
La imatge d’aquest cap es coneix bé, multiplicat per milers de pantalles, impresa en papers diversos; la seua veu també, rebotant en murs ací i allà, reproduïda per ràdios als habitatges i els vehicles.
L’horror s’ha instal·lat entre nosaltres enmig de la remor del mal de cap que pateix el monstre, sembla que provocat per l’aparició d’altres bestioles, diuen, que volen prendre-li el seu lloc. Ingenus.
