Són tants els estímuls i propostes que rebem alhora que probablement s’apodere de nosaltres una confusió incontrolable, insuportable, incomprensible, narcotitzant. Tant prompte ens diuen una cosa i la creiem, com al cap de no res ens en diuen la contrària i se l’acabem creient també: societat líquida?
En aquest anar cadascú a la nostra, en aquest constant anar fent sense preocupar-nos d’allò que pogués agermanar-nos eixim perdent tots. Quin tipus de comunitat desitgem i quina tenim és objecte de reflexió i balanç, sovint poc satisfactoris. La participació és una assignatura pendent, en massa ocasions reivindicada per qui menys la comparteix i defensa, absolutament convençut de llur paper messiànic o de la seua integració en una aristocràcia inqüestionable, intocable: casta?
Els dèficits democràtics que patim deriven en part de renúncies ciutadanes a la participació, però també pels obstacles de les oligarquies dominants a escoltar o prendre decisions amb els qui no formen part d’elles. I tant que cal obeir, respectar les regles del joc, totes, però vivim en un temps en què fins i tot als professionals de la norma se’ls fa molt difícil conèixer-les, exposar amb claredat quines estan vigents. Més que un ordenament jurídic sembla que tinguem un parany legal disposat per dificultar els principis que diuen el van inspirar: el bosc no ens deixa veure els arbres?
