Darrerament es difonen notícies sobre la caiguda de palmeres, trencament de branques, presentant-ho tot plegat com un misteri. La caiguda l’associo sovint a la manca de terra on arrelar les plantes que trobem als carrers i avingudes. L’espai reservat per al creixement de la vegetació urbana és mínim, per si fos poca cosa la contaminació de l’aire, provocada per un trànsit intens, dificulta encara més la salut de la flora urbana.
Així les coses, l’aparent estranyesa que es transmet a hores d’ara em sembla ceguesa davant les condicions de creixement i subsistència que imposem a les nostres zones verdes. La vegetació ho té molt malament, faríem bé en plantejar-nos els problemes mediambientals seriosament, amb una actitud decidida per reduir les emissions contaminants i les àrees asfaltades i formigonades. Talment el nostre comportament és de tapar-li la boca al nostre medi, així ens va.
Al poble on visc quan s’anuncien parcs i jardins em poso a tremolar, tot i l’espectacle que se’n deriva després de les actuacions planificadores, amb la creació d’ermots desoladors. Molt d’omplir-se la boca amb l’horta i els seus jardins, però sobre el solar s’ha plantat ciment sense cap mena de pudor, tones i tones de ciment.
