La cara del polític venint a cercar el vot, l’adhesió, diu moltes coses al voltant dels interessos en la veritable participació. El posat del polític darrere el faristol, amplificada la veu per megafonia, recorre les pantalles de la televisió per deixar clar qui mana ací. Se’n podem fer un fart de riure davant tanta estupidesa gratuïta, però tot plegat és un espectacle bastant lamentable. Allò tan apreciat per alguns electors de la classe, manifestat per alguns personatges exquisidament educats es va perdent en el túnel del temps. La grolleria avança, l’ambient inflamable fa que encendre una cigarreta tinga unes conseqüències impredictibles, d’on s’entén que només es puga fumar en zones autoritzades i que es respecte bastant la norma.
Segurament, venint d’on venim, les complicitats dels polítics amb certs cercles de poder són més difícils de dissimular que en altres èpoques. Ja tenim més identificats banquers, empresaris, periodistes i se’ls veu més la inclinació política. Aquesta circumstància decideix el vot amb més convicció. Al cap i a la fi votem per com ens va en el sistema o per allò que n’esperem traure, pur interès material si més no. S’hi juguen les garrofes.
El to també diu molt de la por d’alguns a perdre votants, més que res per la informació que manegen, les fonts apunten açò o allò i fa reaccionar l’establishment. En votar i veure els resultats resultarà que no ha estat tan fort com es preveia i que encara restarà corda per una estona o bateries per parlar pel mòbil. Alguns no ho diuen, però tenir que passar cada quatre anys o menys per les urnes per continuar manant fa molta nosa: ja van guanyar la guerra.
I com que es tracta d’una batalla alguns no poden evitar adreçar-se al personal com un sergent de companyia al pati del camp de reclutament. Transformat l’elector en soldat ras se li demana fidelitat incorruptible armant-lo amb la papereta del partit. S’espera de l’acte de votar un exercici gimnàstic precís, limitat al moment d’eixir de la trinxera per lliurar la papereta i avant. Que no teniu criteri! Així les coses la jornada de reflexió es dedicarà a fer exercicis de tir amb foc de mentides, cara al televisor, pendents dels resultats de la veritable guerra europea: la futbolística. Guerra on per cert ha guanyat Espanya, i a més en territori portuguès.
Malauradament el to dels estadis no és el que ens agradaria, ni el dels escenaris dels concursos europeus de la cançó, però són dels tons més europeus que coneixem en aquests moments.
