En seguir els resultats futbolístics entre en la competició dels triomfs, les classificacions i les venjances. Un esport és una activitat física, en els d’equip de marcat caràcter col·lectiu. El joc esportiu esdevé espectacle de masses i aleshores es transforma en uns colors, una afició, un escut, un sentiment, una empresa, un mercat. Però no confonem les coses: l’espectacle esportiu, el joc en el seu desenvolupament pot ser d’allò més interessant. Sota la superfície del que se’ns ofereix a la vista és clar que s’amaga una tèrbola realitat, com en tantes coses de la vida per cert.
De segur que molts individus lliguen els seus estats d’ànim als resultats del seu equip, de segur també que un bon dia, cansats de fracassos i enganys, es deixen l’afició. Un es sent estafat amb el que veu i abandona els atributs, les converses, els periòdics especialitzats. El que va començar com una mena de simpatia per acaba en un abandó, amb divorci inclòs.
La potència d’aquest entreteniment es coneguda pels polítics i les imatges aconsegueixen per moments que les mirades es concentren en el baló reglamentari movent-se sobre un fons de color verd, el verd és vida. En tornar a la feina dilluns al matí, com a mínim fins després del primer cafè tenim assegurat tema de conversa.
Quan enmig la polseguera d’un camp de refugiats a l’Àfrica veiem un infant amb una samarreta del Barça podem sospitar que el fenomen té un abast brutal. Símbol de triomf, símbol d’èxit, de riquesa… causa també de desigualtats i explotacions de l’home per l’home, de xenofòbia expressada reiteradament per personatges embogits de violència.
Tot plegat forma part d’aquest món nostre, però no aniria malament fos un divertiment per passar una bona estona amb els amics, mantenint en forma el cos o la vista, no portant la polèmica més enllà.
