Camine vora el riu mentre el dia acaba amb el seu esclat tranquil de roses i lilàs. Són els dies de la fira del llibre als jardins de Vivers, són els dies de pujar les temperatures, són els dies en què hem pogut viatjar a Itàlia amb Rosselini.
Una noia em demana que li faça una fotografia vora un petit estany i en veure la meua primera reacció canvia sobtadament d’opinió.
Escolte parlar de geopolítica i sembla el món es mou pels recursos naturals, per mantenir un statu quo, que ja ens va bé o ja els va bé. Tot i posar-se de manifest que la fragilitat de les democràcies ens deuria preocupar una miqueta més.
És molt fàcil aportar, però ens preocupa el ressò de les nostres iniciatives. Més comunicats que mai la soledat continua fent estralls entre la població civil. Tant de bo el periodisme puga contribuir a la configuració d’una societat més informada, més reflexiva. Mentre descobresc capçaleres electròniques trobe a mancar els periòdics en paper, se m’apodera un desig de tenir-los sempre prop meu.
El vent es lleva (Hayao Miyazaki), i amb ell la imaginació del creador, de l’investigador, de l’home inquiet que es llança a bastir la llibertat pròpia. Els xiquets de la sala es barallen, em sembla, algun adult demana silenci.
Ho confonem tot, si els diccionaris tracten de fixar significats, nosaltres desbaratem la tasca dels lingüistes. Afortunadament tot no està tancat i cadascú tenim dret a bastir el propi diccionari, la pròpia gramàtica…
Es descobreix Tartuf (Molière) entre nosaltres. Aquell estafador que sedueix als poderosos, hipòcrita manipulador que juga al doble joc de les aparences i les veritables intencions carregades d’ambició personal. Només entén el llenguatge de la força, de la imposició. Les paraules les fa servir per la seducció més barroera. Al Teatre Micalet continuem gaudint de bones i originals propostes, les coses es poden fer d’una altra manera, poden ser d’una altra manera.
