Tenia aquelles certeses, les de la fugida i l’aïllament i les del retrobament amb llocs, persones, texts coneguts. Sovint presenciava la humiliació o les lliçons magistrals, la boja conquesta del que s’oferia regalat. I amb la certesa de l’engany em sentia estafat.
De poc servia ja aquella apel·lació evangèlica o la proclamació de principis solemne, de poc les paraules d’un «savi» oportunista i fals. Contemplar, aturar-se a contemplar esdevenia necessitat davant frenètiques propostes consumistes, esgotades en la pura formulació simplista. El primer era no caure en el parany de l’èxit, del reconeixement popular, tenir una confiança plena en l’esforç personal del propi camí.
Descalçar-se, habitar entre les fulles del llibre que vas escrivint cada dia. Despullar les hores, habilitar un espai per alenar. Finalment et descobries remot, com una ombra desconcertada, projectada per un moment sobre el mur del teu silenci.
Ara t’havies d’empenyorar en ser tu, en ser tu mateix, sense interferències, sense estridències, assolint el cercle, projectant la mirada al cel de l’univers particular. Ja donaria fruits l’observació, et portaria el viatge a l’interior de la mirada on l’altre es podria contemplar, un breu moment.
El manual d’instruccions ja el coneixies, manejaves les ferramentes amb destresa. Preparat, ja preparat, en tàctiques i estratègies. Supervivent, agafat a les restes del naufragi del que vas ser.
