No en tinc una opinió massa formada sobre la qüestió de l’avortament. Tinc impressions, he anat recollint punts de vista d’ací i d’allà al llarg del temps, però una opinió ferma, que defensaria de manera vehement no la tinc.
Sí que tinc sovint la temptació de dir als líders catòlics espanyols que la mateixa energia per posicionar-se davant aquesta qüestió la demanaria per tantes agressions de la vida i dignitat humanes que contemplem dia rere dia, algunes, unes quantes, protagonitzades per la pròpia església catòlica i pel partit que governa part de la península Ibèrica.
La imatge d’en Rouco abordat per unes xiques despullades de cintura cap amunt cridant «l’avortament és sagrat» m’ha fet pensar: «han provocat aquestes reaccions amb el discurs anti-avortista a tot hora». Les radicalitzacions i l’extremisme porten aquestes respostes, no acaba d’eixir gratis a ningú.
He recordat que fa unes setmanes, per Nadal, uns manifestants pro-avortistes van entrar a un temple durant una celebració religiosa per cridar les seues proclames.
Aquest clima d’enfrontament posa de manifest tensions socials, que la resolució dels problemes s’està allunyant del debat seriós i el diàleg, que l’església encara té molta influència i pes en l’àmbit polític i lluny de «retirar-se» al camp de l’acció social i la lluita pels més dèbils i desafavorits, desenganxant-se del partit que governa, persevera en la seua complicitat amb els poderosos de sempre, ara per «imposar» una llei, ara per silenciar açò o allò, demà serà una altra.
Açò és el que em desagrada: la «connivència» església-partit popular. Toca que s’independitzen que facen cadascú el seu camí per separat. És l’hora de l’aconfessionalitat, no?
