Fa uns dies he tornat a llegir temaris d’oposicions. Tal i com va el panorama laboral un tracta d’agafar-se a allò més segur que coneix. En el meu cas, havent «treballat» al sector públic durant uns anys, ara intentar provar sort en aquesta fira sembla un dels camins a encetar.
Preparar aquestes proves per mi sempre ha estat una de les dedicacions més tristes que he conegut, i la «recompensa» sovint em fa qüestionar-me molt seriosament l’esforç titànic dels «opositors i opositores». Però de nou ho intento, probablement per pura desesperació.
Un dels meus arguments per oposar-me al sistema és la meva desconfiança radical amb tot el que suposa un dubtós coneixement basat en la memorística. Ho dic clar: no es tracta de coneixement, no es tracta de saber, ans de desenvolupar unes habilitats per respondre correctament, per reeixir en unes proves maquiavèl·liques. Ací es troba tot el mèrit, que no és poc.
El principi de competitivitat, extrema si se’m permet, es porta en aquests examens fins a un extrem prou inhumà. I si el que va a incorporar-se a tasques públiques ha de superar aquesta cursa d’obstacles, quan hi arribi al seu lloc de treball ho farà ja tocat. Tot va de la mà de la societat massificada, de la creació de macro-estructures de poder.
