Diumenge tardoral

Esmorzar tard, oblidat qualsevol ritme temporal del passat, contemplant l’Horta estripada, mentre passa un tramvia i un altre més enllà del petit cementeri del Cabanyal. Vaixells naveguen la mar encalmada, arbres canviant la fulla prologuen els dies de l’hivern. Una font guareix el silenci, veïns foraden un mur per penjar un quadre. A poc a poc caminem fins al migdia, tendres les paraules, renascuts amb el tacte i l’esguard amorós. Sense pressa, perquè no tenim que arribar enlloc. Ens envolten objectes sense nom, nomenats amb les nostres llengües,  la llum bateja les estades, reposa sobre els rostres de les fotografies. Un text pot fer renàixer les esperances, una paraula pot encendre un propòsit, un bes pot fer florir l’afecte, un gest enfortir els sentiments. Posar-se a treballar, posar-se a bastir, posar-se en camí, a poc a poc.

Tweet