Un dissenyador viu a una moderna casa signada per l’arquitecte Le Corbusier; un veí, Víctor, comença a obrir un forat per agafar uns rajos de sol i topeta amb la vista de l’altre, vulnerant la seua intimitat i la de la seua família. El conflicte està servit. Tot de contactes entre propietaris es posen en marxa per tractar de resoldre la controvèrsia veïnal. Que tapes, que en lloc de la finestra òbrigues una finestreta. Que la meua dona s’oposa frontalment a qualsevol obertura. Que té que ser ara. Que t’envie al meu advocat. Mentre, la filla, oblidada dels pares dedicats a llurs vides professionals, viu en un abandó manifest reclosa en el món propi, i inicia una relació de comunicació amb l’estrany veí, d’allò més trencador. Víctor des de la seua particular manera de fer i ser tracta d’apropar-se al dissenyador, però no acaben de sortir-se’n. La pel·lícula planteja la problemàtica de les dualitats, del que té molt i el que té poc (en aquest cas: llum), la por a la invasió de la intimitat, el recel davant l’estrany, el zel en què protegim allò nostre, la incomunicació que genera el món de la comunicació amb tots els seus accessoris i complements, la relació entre veïns quan les coses vénen maldades.
