02.01.10
Fins i tot vora la petita residència hi ha una església, la campaneta fa uns minuts feia crida de gent. Quantes esglésies!, segurament el Colosseu proporcionà nombrosíssims candidats al patronatge de moltes d’elles, Roma esdevingué centre productor de devoció en el passat, deixant una petjada que es farà sentir "in aeternum", tòpics, supose, tot plegat. Ens llevem d’hora, endrecem objectes i cossos, ens preparem per una nova passejada romana. Pensava perquè les dones són aclaparadora majoria viatjant: És que els homes han perdut l’interés per viatjar, per conéixer? Aquest tipus de coneixement interessa més a les dones?
Més que de ruines de temples romans al jardí amb restes arqueològiques, "area sacra", vam parlar de gats, on es poden veure passejant molt greixosos ells, ara "protegits" com diu un cartell, per mi que són d’època republicana. D’allí vam caminar fins al temple dels jesuites "Il Gesù" d’impressionant façana obra de Giacomo della Porta, rememorem a la Companyia de Jesús, el concili de Trento amb la seua potenciació de l’eucaristia, la prèdica, l’evangelització, la recristianització com a reacció front al protestantisme. A aquesta església es defineix el temple de l’ordre, adquireix una gran importància l’acústica, es fa ús de materials que expressen aqueix triomf del catolicisme, l’escultura i la pintura es confonen, un cartell a l’entrada dóna notícia de la intervenció del mestre Miquel Àngel en l’arquitectura de l’edifici.
Tornem a la petita plaça de sant Ignasi, en Josep ens explica que tot plegat és un gran escenari per la representació d’actes sagramentals, la vida és pur teatre, l’església dedicada al sant ens ofereix una magnífica volta amb un fresc d’Andrea Pozzo, volent expressar la llum la difussió de la religió pels jesuites, diuen. Aquest temple és el de la falsa cúpula, la veus però en realitat no hi és, solució provisional que esdevingué definitiva, com tantes coses provisionals a la vida.
A santa Maria supra Minerva, temple cristià sobre un altre de romà no hi entraria només veient la seua façana. Al lloc on es troben les restes de santa Caterina de Siena, es pot gaudir d’un Crist de Miquel Àngel i d’una pintura renaixentista de Filipino Lipi sobre sant Tomàs d’Aquino, entre d’altres obres d’art. Però el que em sorprén és que estem a un temple d’estil gòtic amb un sostre pintat que em porta a la memòria les pintures de Paolo de sant Leocadi de la seu valentina, catedral que sembla inspirar-s’hi, sospita que es reforça en fer-nos sabedors que el bisbe Albalat de València, dominic, coneixia santa Maria supra Minerva. Estem sobre el que fóra camp de Mart, déu de la guerra, on els soldats després de les campanyes militars passaven d’ésser militars a ciutadans, molt prop de l’edifici del Panteó d’Agripa. A la porta de santa Maria supra Minerva ens rep un elefant, obra de Bernini que suporta un obelisc egipci, conegut popularment com el petit porquet… per suportar un gran saber (l’egipci) és necessari una gran ment, s’ens explica.
Els peus ens porten al petit claustret de Bramante a santa Maria della Pace, autor també del claustre del palau de la Cancelleria que fa servir les columnes del teatre de Pompeu. Els monuments romans antics es van convertir en pedrera, tot servia, columnes, marbres, mosaics, carreus. Al nostre país ens ho havien explicat, aquí el fenomen té dimensions industrials.La deliciosa plaça del Campo di Fiori ens presenta a un personatge cremat a la foguera en Giordano Bruno i ens porta al palau Farnesse davant del qual dues fonts han reaprofitat dues immenses banyeres de termes romanes. Continuem pel carrer Montserrat on una inscripció recorda a Beatrice Cenci, per mi tota una desconeguda, "morta al patíbul víctima exemplar d’una justícia injusta", coses de la justícia, a l’església del mateix nom s’hi troben soterrats els dos papes Borja, Calixt III i Alexandre VI. A l’altra banda vorejant el Tíber s’obri via Giulia, més ampla, ombrívola, empedrada amb alguns cotxes aparcats. Les dones italianes porten unes ulleres de sol immenses.
Passant pel palau Spada descobrim la prodigiosa galeria de Bramante, que sembla molt més gran del que en realitat és, en metres vull dir, i travessem el riu pel pont Sisto, ens aturem davant la "Isola Tiberina" vinculada a Esculapi, déu de la medicina, avui seu d’un hospital. Es barregen els sons de les gavines i el de les ambulàncies de "socors" creant una atmosfera sonora particular. Continuem en direcció al popular barri Trastevere, la seua església dedicada a santa Maria ens rep en començar a fosquejar amb els seus mosaics bizantins i el seu aire a cristianisme primitiu, allí trobem tot un rosari de petites lloses funeràries, testimoni llunyà de vides que passaren a l’anonimat, ara separades de les restes humanes que identificaven, el temps fa la seua i l’eternitat igual té a veure amb aqueixa simbiosi inexorable que passa per damunt de tots, la nostre única sort és que ara som nosaltres els vius.
En fer el segon capuccino del dia escoltem música de jazz, en un ambient allunyat dels temples catòlics, més del temps de la barreja,de l’anar i vindre individus solitaris o en grup, en massa, s’anuncia "Live music. Jazz Enzo Soppa Trio." Aquest barri ara obscur i una miqueta solitari en les nits d’estiu deu ser una altra cosa o en les llargues tardes de primavera sospite.
Ja fosc pugem fins sant Pere "in montorio", arribant a la seu de l’ambaixada espanyola. Al pati de l’església, finançada en part pel reis catòlics hi trobem el templet circular de Bramant, que després sabrem s’inspirà en el temple de Vesta del fòrum romà. En mig de la nit topetem amb la grandiosa Font Aqua Paola i en baixar plou, en no portar paraigües cerquem aixopluc sota un arbre primer i després sota el dintell d’una porta.
Passa la pluja i voregem el Tíber fins al castell de sant Àngel, deixem el pont amb els berninians àngels que porten els instruments de la passió de Crist, el palau de Justícia gegantí i sopem prop de l’"Ara pacis augustea". Acomiadem Roma aqueixa nit des de la plaça de sant Pere davant la basílica vaticana, la lluna és plena i la nostra petitesa es fa palesa davant tanta grandiositat mentre l’autobús ens porta a la residència entre llometes.
