01-01-10
Primer dia de l’any, després d’un sopar abundant. Diria que vam rebre l’any amb una barreja de cert excepticisme, moderada alegria, desubicació general.
La ciutat ens espera com una núvia que no hages vist mai abans del casament i la saps bella, bellíssima. La millor actitud o la recomanable o la que a mi mateix em propose és la de no esperar res, deixar-se sorprendre. Estimulats els sentits, convenientment ensinistrats de segur que podem gaudir de les belleses de tot plegat.
En llevar-me, abans d’esmorzar, de la primera passejada he llegit a Stendhal les paraules escrites a la tomba del pintor Rafael "Ací jau Rafael. La natura, mare de totes les coses, va témer d’ésser vençuda per ell mentre va viure, i de morir quan va morir", diu l’escriptor "estime aquestos versos des de fa tant de temps". Premonitori?
Agafem el metro fins la plaça de la Repubblica, allí visitem les monumentals termes de Dioclecià transformades en la basílica de Santa Maria dels Màrtirs o dels Àngels (?), d’acord el projecte de Miquel Àngel. Més endavant ens trobem amb Santa Maria de la Victòria de Bernini i la façana de Santa Susanna, les quatre fonts de Sant Carles i l’església del mateix nom de Borromini, l’home trist en contraposició al triomfador Bernini, amb l’encantador claustre (de disposició serliana). Més endavant gaudim de Sant Andreu del Quirinal i al fresc turó del mateix nom ens reben les gegantines escultures dels protectors de la ciutat Castor i Polus (?). Després arrivem a la font de les fonts "La fontana de Trevi" amb les escultures que representen Neptú, divinitat del mar, l’Abundància i la Salubritat, a dalt d’elles es conta com es va descobrir el brollador en dues escenes. Les fonts de Roma transmeten una imatge de força de l’aigua, del seu poder transformador, amb la pedra desfermada fonent soroll líquid, massa muscular i símbols potents. A tocar d’aqueixa font es troba una altra església la de Sant Vicent i Anastasi, en entrar ens sorprén una gran fumera i el que em semblen cants ortodoxos.
Caminant, caminant la petita plaça de Sant Ignasi ens acull amb la seua estudiada harmonia, colors, disposició dels edificis són una delícia. A una galeria comercial escoltem una banda de música tocar valsos, és la música que ens recorda estem al primer dia de l’any. Dinem a "Miscellania", tot cercant també aixopluc del fred i la pluja, fins i tot de la pedra, que ha caigut a la Via Pia, fred que fa present el molest vent. Ens atén una xica molt simpàtica a la que demanem, després dels dubtes dels "paninis" i les "pizzes", llentilles amb carn de porc. Arribem a les postres enmig de converses sobre els pobles, els estats i les nacions.
A la tarda plou i apareixen novament els paraigües a la plaça Nabona, bastida sobre l’estadi de Domicià. La seua font dedicada a les fonts del Paradís, on es troben representats els quatre grans rius del món (Nil, riu de la Plata, Danubi i Ganges), és obra de Bernini, assabentant-nos de què li fóra necessari seduir a una neboda del Papa de la família Pàmfil per poder-la executar. Al davant una obra de Borromini, l’església de Santa Agnès, on els altars laterals semblen perllongar la nau transversal i on reste sorprés per la fusió entre escultura i arquitectura, per l’espectacularitat dels marbres en colors rojos i verds. En ploure els vianants hi cerquen refugi al temple, que segurament no té tants devots que l’ompliguen durant les celebracions.
Passem vora el que es coneix com temple d’Adrià, seu de l’antiga borsa i ara sala d’exposicions, la columnata desgastada hi apareix com a testimoni incontestable d’una grandesa que sorprén al vianant. Algú diu davant tant de monument la frase que no em puc resistir de recollir: "Joan XXIII ací no té plaça ni té res".
El café de la tarda el prenem al "Folino Caffè on tarden en atendre-nos massa. Mentre esperem cerque referències a la ciutat de València entre els records del dia, així per a la porta barroca de la seu trobe Sant Carles de les Quatre Fonts i per la font de la plaça de la Verge, la font de "piazza" Nabona… Precisament a aquesta plaça trobàrem un mercadet de Nadal, que si bé trenca la visió dels edificis posa de manifest que la gent té que guanyar-se la vida.
