Cames

De
vegades pense que l’home i la dona acabaran amb les cames
definitivament atrofiades. I això malgrat l’esforç tossut i meritori de
molts individus de l’espècie per fer quilòmetres de vies verdes i
d’altres passejades en temps d’oci. Ho venia a dir en contemplar
bocabadat com les nostres viles, pobles i ciutats s’han convertit en
autèntics aparcaments de cotxes i alhora els seus carrers en festes
embogides, a tota hora dedicades a sant Cristòfol, patró de la
conducció. Què hi farem?: Abans conductors que caminadors.  Creieu-me
més encara en observar la satisfeta soledat, mans al timó, de molts
conductors compartint semàfor, cua o embossament a les avingudes del
país. La cosa va a més, des d’abans del naixement s’adverteix d’un
futur passatger, durant la infantesa s’instal·len diversos artefactes
per permetre als menuts un confortable i segur viatge. Sempre
recordarem, ja de grans, els temps passats al seient del darrere camí
de l’escola, la piscina o el conservatori, o aquella primera
experiència sexual entre el volant, el fre de mà i el canvi de marxes
(qui l’haja tingut, és clar, l’experiència aqueixa en aqueix lloc). Ja
no es treballa sols per donar de menjar a la família, una part del
salari es destina religiosament a omplir de benzina el dipòsit, pagar
reparacions, lletres i assegurances. Quantes vegades, abans que el nom
d’un conegut, ens ve a la boca la marca i el model del seu automòbil
per identificar-lo?: No som res. Ara s’entén perquè  anar a peu  no és
el que va ser i perquè la porta més gran dels edificis  és la del
garatge. L’evolució humana resta ja aparellada indestriablement a la
roda, i la cama definitivament camina cap a l’atrofia, fil conductor
del meu argumentari. I què voleu que vos diga: Eixirà perdent la cuixa.
Arribats ací ens queda poc més que tornar als arbres (com el baró),
exclamar vivament alló del "cames ajudeu-me" i abandonar el vehicle a
una zona blava amb un lletreret que, a manera d’epitafi, diga
"pose-me-la si vol, açò nostre s’ha acabat".
Jaumejoan

Tweet