Comarques

Es comença a fer país fent poble i fent comarca. Les persones tenim la primera referència vital en l’entorn més immediat, siga aquest l’humà o el paisatgístic. Ens identifiquem amb la família, el carrer, el poble i més enllà amb els pobles dels voltants. La comarca és la unitat territorial per damunt del municipi i per sota del país que proporciona elements identitaris, com ara històrics, naturals, polítics, administratius reconeixibles als individus. El país, unitat superior a la comarca, és el resultat de la suma d’aquestes, d’alguna manera. En la construcció del País Valencià les comarques estaven cridades a tenir un paper constitucional, fonamental. El temps ha reactivat les velles províncies i ha difuminat políticament aquella aspiració dels primers moments autonòmics. Malgrat aquesta política territorial, el fet comarcal ha engegat propostes de col·laboració entre municipis, projectes supramunicipals, enteses culturals diverses. No podia ser d’una altra manera ens direm. Però també és cert que les tendències individualitzadores,  allò d’anar cadascú a la seua, la competició, s’han instal·lat en la relació entre pobles i ciutats, esdevenint la confrontació i el conflicte entre veïns moneda de canvi corrent. Tornem a les nocives lleis del greuge comparatiu, a l’odi atiat contra l’altre que no és dels nostres, als camins de la revenja i la enveja, del plet immemorial. Una vegada més ignorar-nos els uns als altres ens porta a una visió estreta i tancada del futur col·lectiu. Hi ha molta feina per fer començant per l’àmbit educatiu, continuant pels terrenys ambiental, econòmic, cultural, infraestructural,  comunicacional, acabant pel nacional.   Fer comarca és posar en comú recursos escasos per una  millor gestió i aprofitament, és crear lligams valuosos de relació, és preparar estructures eficaces de projecció nacional i internacional. La comarca deuria aprofitar per enfortir als pobles, per fer més viable que la seua població arrele, possibilitant l’accés a serveis i estructures sense necessitat d’abandonar tots els avantatges de les petites comunitats locals, creant xarxes de preservació d’una organització territorial i humana de gran valor. L’Horta Nord ha fet intents de posar en valor la seua identitat, d’organitzar supramunicipalment i intermunicipal les seues relacions culturals, industrials, urbanístiques, però la descoordinació, la manca de previsió, de projecte, de direcció, ens estan abocant a una despersonalització i caos de difícil racionalització i gestió. Només cal fer una ullada a les infraestructures, a la política industrial, a la destrucció imparable de sòl agrícola, a l’urbanisme allunyat de tradicions populars. Potser per alguns no siga temps de reivindicar la comarca, atesa la visió del territori valencià com un immens solar a punt per a fer un gran camp de golf, una macrourbanització amb milers de piscines, llargues pistes d’aterratge o infinits polígons industrials, però perdent la comarca, perdem els pobles i perdem el país.

Tweet