Sempre he sabut que més enllà dels darrers carrers de la
ciutat començava un territori únic: des de l’arribada un matí d’hivern
en tren, vorejant la Mariola; des de les passejades pels carrers
estrets entreveient les muntanyes; des dels ponts albirant els cims. Si
la pròpia ciutat és pura adaptació a l’orografia en un joc de difícils
equilibris urbans sobre els lloms de les ribes dels barrancs, les
muntanyes que l’envolten són un esclat de diversitat d’una riquesa i
bellesa indescriptibles. Un company de la feina parla d’Alcoi com la
"Suïssa valenciana" i sempre he pensat que de raó no li’n mancava,
sobretot quan he començat a caminar les serres. En aqueixa combinació
de paisatge muntanyenc i de ciutat d’arquitectura prodigiosa rau part
de la bellesa i originalitat alcoianes. Aquest potent valor necessita
d’una acció decidida per la seua preservació, com tot el patrimoni del
que som hereus hem de conèixer-lo per estimar-lo, encara que a hores
d’ara la tasca destructiva de l’home abasta dimensions insuportables
per al medi. La llavor difusora de pares i docents, d’institucions
públiques i associacions cíviques, com ara els centres excursionistes i
d’estudis locals, esdevé cabdal per preservar en les millors condicions
possibles l’entorn natural i històric. Caminar entre carrasques i pins,
seguir els vells camins, aprendre noms de plantes i masos, de muntanyes
i rius, són uns regals que ens estan esperant més enllà de l’última
casa. Ara bé, sembla que existeix un divorci entre ciutat i espais
naturals que l’envolten, ruptura que tractem de remarcar amb límits de
formigó, autèntics murs separadors, quan fóra més interessant la
simbiosi, la fusió pacífica entre tots dos àmbits. Us imagineu estar en
un cèntric jardí de la ciutat i començar a caminar entre arbres i ja no
deixar-los fins endinsar-se en el bosc? La cursa d’obstacles en què es
converteix el desplaçament a peu de les persones evidencia la gran
distància que hi ha entre la realitat i els desitjos de què parlava,
malgrat això paga la pena descobrir la serra, finalment ens descobrim
part indestriable del paisatge comú i a ella com a part inseparable
del nostre.
Jaumejoan
